Pàgina:Les Conspiracions (1922).djvu/35

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Es alterosa i ferma, la dona castellana:
n'he vist d'aquestes serres que semblen un xiprer,
i és així com la nostra, d'honesta i recatada.
Amb un esguard de mora, però amb un sever deix.

Té el somris de puel·la de tota catalana
i el posat de claustrada que viu sense verger:
és ufana, a Castella! pro en tota s'encontrada
no obira tarongina, ni d'un clavell l'esqueix.

Tampoc cap mar la gronxa, però el cel hi és tant blau
que dirieu que el porta quan els ulls s'hi emmiralla;
tingués una pomera i un cirerê al costat
ja ni ens fora estrangera, la bruna Maria Ana.

Tot el paisatge és d'Ella que Ella hi dóna la pau
—i neix la farigola on Ella passa i calla—
que el moraduix s'hi bressa sols per sa magestat:
quin greuge que no ens sigui d'una parla germana.