les vorades del fruiterar, introduintse a la galería del claustre gran, sense parar may de córrer, fins a arribar a la portería y penetrar al vestíbol y obrir la mampara del parlador.
Els moços de la conrería, l'hortolana, la portera, els noys del sagristà, esfereits alhora per aquella corrediça del diastre, acompanyada de tant de crits y remor, havíen anat sortint al pas de la recadera, preguntantli ab ansietat:
—¿Què hi hà? ¿Què passa? ¿Què téns?
—Res, res... No ho volgueu saber... ¡Aviseu la Mare Superiora!...
Alarmat per la cridoria d'aquella dòna esvalotada, el convent en pes s'havía posat en commoció, com si 's deixondís per un instant del somni majestós en que de sigles dormía, en mitg de la pau immensa de la naturalesa solitaria. Pels forats de les gelosíes y pels resquicis dels finestrals semblava que parpellegessin lluentors de cent mirades, totes frisoses d'esbrinar la causa impensada d'aquell brugit que ressonava per patis
