dors, clivilles y demés eines d'urdir, en semblants ocasions s'arreconaven a les vorades de les tapies, y el gran clos restava desembraçat de fòtils, per poder fer de teatre a la tragedia de la vindicta pública. El treball quotidià deixava humilment el lloch a l'augusta funció de la justicia.
El día va alçarse clar, nèt, trasparent... un veritable día d'àngels. Per darrera les ondes de montanya baixa que, a tall d'amfiteatre verdosench, donen el tom pels darrers termes del alegroy panorama, apuntaven les guspires d'un sol rioler, tot just acabat d'eixir de les aigües de la mar. Y boy a mida que 'l sol s'enfilava cel amunt, més gent acudía al lloch del espectacle. El temps convidava a deixar estar el treball. Havíen passat les darreres rufolades del hivern... y tot parlava als sentits de joya, de passeig, de festa. La primavera encara no era vinguda, però ja sen sentía la frisança.
—¡Quin dematí més hermós! —deyen els uns.
