Però lo més sorprenent va esser que al acte mateix, com un esclat de música instantania, van començar a volar pels aires, a tall d'harpegis, esgarrapaments de sonores cordes, acompanyats d'airosos repicaments. ¿D'ont sortíen les guitarres? No se sabía. ¿D'ont havíen eixit les castanyoles? No ho podía dir ningú. Més el cas és que, tot de prompte, com per miracle, com per encís, va alçarse del mitg de la multitut un chor sorollós de milers de veus humanes, que, animat d'instruments de tota mena, era com un himne que l'esperit del poble consagrava a la memoria del matador.
L'Aparili avança,
la fera té por...
Si és valent l'espasa,
el toro és traidor.
¡Que visca Aparili!
¡Que visca 'l valor!
Potser més que un himne de triomf, potser més que un cant de gesta, semblava un plany piadós, un versícol funerari, lo que entonava la multitut. Era un
