dre en el doll de la sang de les victimes, els sacerdots de l'Edat Mitjana buscaven en l'agonia i el suplici dels desgraciats l'ensenyança i la correcció pera l present i pera l futur. En aquell temps l'exemplaritat de la pena s portava fins a l'extrem: la victima s consumia en la forca, i al desfer-se l'esquelet els goços s'enduien les despulles. Per això en alguns llocs les forques eren veritables monuments arquitectonics, i n'hi havia que estaven disposades de manera que podien contenir diversos desgraciats. La civilisació conseguí més endavant que les forques fossin rodejades d'un mur que impedís que ls animals hi fessin el seu cau; però aquesta millora no estava encara en ús entre nosaltres al finar el segle XIV è. ¿Qui seria, doncs, capaç d'acostar-se a la forca, defensada per la llei, per la costum, per l'horror de l'espectacle de les victimes mig consumides, pel ramat famolenc dels goços que a sota esperaven el troç de cadavre que feia caure l temps, el vent i el vol de corbs que a picades arrancaven els ulls, la llengua i la corrompuda carn?
