jant, cauen tots dos a terra i la gerra rodola. En Joan cau assota i en Jaume li apreta el coll fins estabornir-lo; en Jaume es redreça, de primer esfereit, però tot reculant, mirant-se an en Joan, ensopega amb la gerra i amb un instint d'alegria la recull, l'abraça i la porta damunt de la taula, besant-la foll de cobdicia. Alli es treu un ganivet i trenca els lligams. Abans d'obrir- la, es gira cap an en Joan, se'n va cap a ell i el sacceja. Destapa la gerra i al mirar adins s'adona de lo que hi ha.) Mala negada! Pedres...! (Remena la gerra.) Tot pedres! (Furiós. De sopte, amb alegria.) Oh! Un paper! (Llegint, aprop de la llumanera.) «Fills meus: Perquè'm cuidessiu bé fins a la meva darrera hora, us he fet creure en l'or de la gerra. Perdoneu-me...» (Ofegant-se de rabia.) Reïra de Déu!
Maleit sigues! Lladre...!
La veu del pare! La veu del pare!
