Mormolava dolsament la cristallina aygua de la fresca font, los aucells saltant de branca en branca modulavan tendres cants y las auras del bosch vaga y suaument las verdas ramas movian ab lleugera ramor, y ell, sentat demunt de una pedra, sota l' eura que feya de cobricel á la roca de la que á doll brollava la clara aygua, li deya á ella que mes enllanet filava.
—May no 'm darás esperansa?
Y ella responia
—May.
—Creus que un altre mes que jo t' estimaria?
—No.
—Y, donchs, perque 'm rebujas?
—No ho se.
—Ets tan hermosa, que crech que al mirar ton bellíssim rostre entre aqueixas claras ayguas, has comprés que n' eras malguanyada per estar entre eixas serras y pertanyer á rústichs montanyesos com nosaltres, y tu t' has dit:—jo seré mes, perque fins mereixo esser primpcesa, y un dia vindrá algun cavaller y tu serás sa aymía,—
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/140
Aquesta pàgina ha estat revisada.
