Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/186

jo encara era molt petita, que mon pare caigué mortalment nafrat per las llansas del sarrahins; llavoras revelá son casament y ma naixensa.
«Era un cap vespre, ma mare m' adormia entre sos brassos, quan arrivá un missatjer á dirli que 'l seguís si volia veure son espós per última vegada. Caminárem molt, anárem lluny, molt lluny, may hi arrivavam, ma mare comensá á entrar en sospita, mes... ¡ja era tart! Tancada dins de un Castell passí fins y á tant que d' anyoransa y de tristesa se morí ma mare: llavoras aquest home que passa per mon pare, y que no es altre que lo confident y vassall d' un de 'ls parents de mon pare, que fou lo qui mes bona part arreplegá de sos bens, se 'm endugué aquí, en aqueixas terras ahont no sé si só prop ni lluny de los llochs ahont vaig neixer. Al arrivá aquí, 'm doná un trajo de pastora que jo vaig rebujar, y feu creure á tothom que jo era filla seva, y 'm prometé per esposa á son rabadá. No 't pots pensar may lo qu' he sofert; no qu' ell me fes cap mal tracte, ni m' obligués á fer treballs penosos; aquí, lo mateix que en lo Castell, tant á mi com á ma mare, nos tingué tota mena de cuidados y atencions: mes al véurem á las mans de aquesta gent, se subleva mon ergull, y 'l despit de veurem de aquest modo, essent aixís que podria brillar prop l' esplendor del trono, me tenen folla y desesperada. May havia jo volgut presentarme devant las Castellanas de Mur, ni com á vassalla ni com á res, puig me creya ser mes que no pas ellas, feudatarias com son del senyorio de Ribagorça, que per dret me per-