feyan malbé á cops, y no paravan fins que un ó altre quedava sense forsas. Aquells minyons en altre temps tants bons com senzills y tant treballadors, eran are rencorosos, vagamundos y venjatius; eran de la rassa dels cains.
Lo bo del Sr. Rector prou los hi predicava la pau y la mansuetut.
«Ameuvos los uns als altres»: los deya ab l' Evangeli.
«Tot cor que guarde odi ó rancunia á son germá, no entrará en lo regne del meu pare.»
«Qui no perdona no será perdonat.»
Y altres cosas per lo estil, mes era picar en ferro fret. Llavoras tractá de darlos fortas penitencias quan anessen á confessar, mes prompte vegé que no era pas aquest lo millor camí, puig succehí allavoras que no hi anavan, y sos trevalls tingué pera tornárloshi á encarrilar. Que faré? pensava 'l bon senyor plé de zel pel remat que li estava confiat; y com si sa voluntat era molta, sa capacitat era molt limitada, res li venia al pensament que li dongués camí pera arrelar aquell negoci, y seguia predicant sense atinar en fer cosa profitosa.
Un día desde 'l peu del altar, tot dihent la missa, 'ls digué:
—A la hora de la mort, se vos apareixerá 'l Redemtor del mon, clavat en creu per nostres culpas, y ensenyanvos son llagat costat y las llagas de sos peus y mans dirá: Per amor á vosaltres prenguí mort y passió, per vosaltres que tant m'haveu ofés, y á quí apesar de tantas injurias tant estimo. Haventvos jo perdonat tantas
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/24
Aquesta pàgina ha estat revisada.
