Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/26

per allí han de passar, y fem que no 'n quedi cap de viu, aixís acabarem de una vegada.
Lo Rector no sentí mes, ni necessitava sentir mes tampoch. ¿Com ho faré? las prédicas no hi valen ni amenassas ni carinyos: aquesta nit se van á perdre, y jo tinch de evitarho, ¿pero com? Y cavila que cavilarás, com mes pensava menos savia com ferho.
Arrivá 'l vespre. Los minyons que havian anat á llogar la cobla passavan pel camí de Sant Hipólit pensant en la rabia que tindrian los altres al veure que ells tenian música y balladas. Sobte, se tiraren demunt d' ells, surtint de derrera 'ls albas, sos contraris armats molts d' ells de gavinets, y la batalla comensá; mes ab furia tal, que 's coneixia ben bé que no hi havia que esperar misericordia y que uns ó altres havian de quedar allí.
Quan mes al fort estaven, sentiren brandar ab forsa una campana molt aprop seu; giraren los ulls tots admirats, puig que allá no hi havia cap ermita, y vegeren dalt d' un turó que arrancava del punt ahont ells eran, lot pelat fins al cim en el que hi creixian uns quants pinatons, apareixer per entre aquestos, pero destacantse ben bé un gran Sant Crist rodejat de llums. No us podeu arrivar á figurar lo sorpresos que quedaren, y las mortals eynas caygueren de sas mans. Recordantse llavoras del últim sermó del Sr. Rector, creguérense mes ferits de lo que realment tots ells estavan, y que era arrivada la hora de la seva fí, per lo que se 'ls apareixia Jesus crucificat per dirlos: