Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/302

gorch, s' agenollá y, com aquell altre dia, resá també la salutació Angélica.
Quan s' aixecá, havian desaparegut las encantadas y una feréstega fosquetat s' estenia per damunt del llach: per la obertura per ahont ell s'havia ficat entrava la claror del dia, la que guiantio, lo portá fora de aquella gruta. Al veure altre volta lo cel, se li aixamplá lo esperit y doná grans mercés á Deu que lo havia lliurat del mal.
Després reconeixent lo lloch s' trobá á un tir del convent y al mateix peu de la cascata, mes com havem dit que no hi havia camí ni carrera, tardá al menys una hora en arrivar al monastir, despres de mil y mil perills que no pot imaginar qui no ha vist aquells llochs.
Quan lo novici hagué contat al Abat, lo que succehit li havia, est li respongué:
—Germá, vostre esperit está encara preocupat ab las cosas del mon, son menester moltas penitencias pera allunyar de vos lo esperit del mal que eixas fantasmas vos posan devant dels ulls pera pérdreus.
Al cap de pochs dias sortia en professó de la Iglesia de sota 'l Rossinyol, tota la comunitat de San Victor, entremitj del majestuós y trist cant del Miserere, que lo acompanyament de las cascatas feya mes paurós: conduhits per Guillem Berenguer, prengueren lo camí de la cova encantada, camí que havian fet viable ab prou treballs mes que ab tot no deixava de esser molt perillós. Arrivats que allí foren, lo Abat benehí las aiguas plantant dalt de las rocas que voltan lo