vian vist lo busso, eix estava encara allí ab la mateixa posició y fixos los ulls en la hermosa donzella. Lo cant d' aquesta arrivava ja clara y distintament á orelles dels de la barca:
Voga barqueta pel mar endins:
onas saladas, dolsas remors,
auras marinas que tan jo estim
placidas duheume, á ne 'ls meus amors.
Voga barqueta
ab dols remor
que al lluny jo oviro
son barco hermós.
Barqueta meva, veste allunyant
de prop la platxa, de vora 'l port
que vent en popa vas navegant...
vers hont m' esperan los meus amors.
Voga barqueta
que ja 'l meu cor
de joya esclata
prop mon amor.
Los de la barca havian arrivat prop la d' ella sens que eixa, distreta ab son cantar, se 'n adonés, aixis es que lo curiós viatjer la pogué contemplar á las sevas amples.
Era la donzella d' una hermosura sorprenent; sos ulls, son perfil, sa boca, tot era de lo mes acabat y perfet que ningú puga imaginar, son mitj destrenat cabell d' atzabetja estava graciosa y descuidadament adornat ab bellíssims corals, y de sas orellas penjavan també richs y desiguals tronquets posats al atzar, y sens pulir.
Sos peus petits y descalsos reposavan demunt un feix de sechs fonolls marins, posats allí sens dubte per lo busso, y sa bella figura, 's blincava graciosa y tristement al compás de son cantar.
