Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/53

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

del dia, infundian en sa mateixa destrucció, una emoció y veneració profunda incapás de poderse esplicar. Passarem avant; la nit nos vingué demunt quan encara eram ben apartats del lloch ahont anavam. Lo caminet que seguiam entre mitj d' aquells alzinars era estret y desigual; á la dreta s' aixecavan enlayradas montanyas y á la esquerra hi teniam un fondo xaragall ó torrent que amenassava engolirnos al primer pas en fals que déssem; al altre costat del torrent, espessíssims boscos de abets y sureras, que movian pausadament sas fortas brancas, 's estenian allá d'allá fins á perdres de vista. Quí sab! pot ser entre aqueixas centenarias alzinas, dintre d' aqueixa torrentera ó dalt d' aquell turó, pensava jo, fou ahont morí á mans de son germá lo bon compte Ramon Berenguer, anomenat Cap d' estopa. Embeguda en eixos pensaments anava caminant jo sens dir res y sense atalayarme tan solsament de que lo guia hagués encès un fanelet que pel cas portava. Sobte los clapits d' un gos me feren tornar al mon present: en mitj d'aquella espessedat d' arbres y per entre la negrenca verdó de sas brancas brillava una llum, mes no una llum natural com la que nosaltres duyam, sino una llum grossa y roja que llensava vivas flamas, y entre los clapits del gos s' ohia un colpejar seguit com demunt de ferro. Confesso que tot alló, en aquell bosch y en aquella hora de vespre, me impressioná profundament. Lo guia, coneixent lo que en mí passava,