Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/89

fallida veu lo nom de son espós barrejat ab las blasfemies de son raptor, los furiosos cops d' aquell contra tants de sos enemichs y 'ls que aquestos li tornavan; la remor de la tempestat que com per miracle s' havia desencadenat en aquell moment, los xiulets del vent que semblava voler arrencar de soca y arrel als vells arbres, lo soroll de las ayguas que com furiosos torrents per los singles y vessants de la montanya ab furia devallavan, y finalment, la campana que dalt de la capella de la ermita y un xich apartada de la celda, tocava á morts per ella mateixa.
Mes res d' aixó fou capás de contenir al malvat administrador; fugí ab sa preciosa cárrega y quan sent ja á una llunyana giragonsa del camí, alsá 'ls ulls dalt de la montanya, vegé la figura del desgraciat espós dreta arran arran del precipici ahont havia corregut tant bon punt torná en si del desvaneixement que li produhí la pérdua de sanch de sas feridas. Llavoras mofantse encara lo raptor del desditxat, alsá enlayre á la donzella que en sos brassos duya y li mostrá en senyal de triomf. Una estrepitosa rialla fou la resposta del jovensel. Havia locat.
Poch temps després, sense saberse com, desaparegué l' infernal administrador; adins sa cambra s' hi trová una terrible serp que ningú 's vegé ab coratje de matar; corregué la veu que se n' havia endut lo seu cos lo diable, y que sa ánima damnada havia estat convertida en serp y debia habitar en eixa forma y per sempre mes los llochs ahont havia comés tantas infamias.