Era una tarde quasi al cap vespre, lo sol s' amagava poch á poquet darrera las enlayradas montanyas, environat de nuvols, als qui ab sa esmortuida llum semblar los feya de color de grana: brillava encara son últim raig demunt lo turó de las Agudas, la mes enesprada cima del Montseny, com si li raqués deixar la nostra benhaurada terra, quan del mitx d' aquest incomparable cel, d' aquest blau purissim, aparagué demunt la roca del Pla, la platejada lluna. Cantavan los aucells despedintse del astre del dia, semblava que ab son cant ferli volguessen grans mercés per la alegría quels donava ab sa presencia y per la vida y delit que ab son escalf los comunicava, y al mateix temps la pena que de son allunyament tenian. Te tan de poetich aqueix cant! ¡hi ha tanta dolsura, tristesa y agrahiment, que mes de una vegada al escoltarlo embadalida, he sentit solcar las llágrimas per mas galtas.
Hermosa, fresca y regalada terra, que tan dol-
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/91
Aquesta pàgina ha estat revisada.
