Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/126

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


hagués decidit de dur a terme la primera redacció del text en català i no en castellà: al cap i a la fi es tracta d'una poesia de caràcter patriòtic, escrita a partir d'un esdeveniment que movilitzà un grup selecte de poetes algueresos que pretengueren de defensar la pròpia identitat tot seguint un camí obert més de vint anys abans i que veia en la represa literària de les llengües autòctones un dels mitjans més vàlids per a la diferenciació cultural.


 V.4.- Poesies dedicades

 Corresponen al període 1804-1810 quatre poesies de Bartomeu Simon, dues en sard i dues en castellà, que podem analitzar en conjunt perquè tenen en comú el fet que es tracta de textos dedicats a amics i parents de l'autor. Dels tres destinataris d'aquests poemes, però, només coneixem Joan Andreu Màssala, parent d'Antíoca Màssala, muller de Bartomeu Simon des de l'any 1799.

 En els goigs escrits "Pro sa partenza a terrafirma di Dn. Gianandria Massala, a 25 abrile 1804" sorprèn el fet que l'autor hi recorri a la llengua sarda, tan estranya a ell mateix com al destinatari del poema: convé recordar que J.A. Màssala és precisament autor del sonet que comença "No, que més lo dolor", de l'any 1806. En el cas de les dècimes escrites "En alabanza de Sor Antonica Humana, vicaria de coru in su monasteriu de Sta. Lughie", de l'any 1809, cal considerar la possibilitat que fos precisament el sard la llengua habitual de la germana.

 Així i tot, Bartomeu Simon va voler traduir al castellà aquestes dècimes i dedicar-ne encara unes altres, també en castellà, "A Sor Francisca Fundoni y Palomas, monja professa de singular virtud en el monasterio de Sta. Lucía, en Cáller", ciutat on aquells anys residia l'autor. Al contrari d'allò que s'esdevenia amb el sard, no ha d'estranyar-nos-hi l'ús del castellà, molt difós als convents del període tot i l'afirmació de Mateu Lluís Simon segons la qual s'hi parlava sobretot el català, "sebben con piccolissima variazione" respecte a la variant algueresa[1]. Cal tenir en compte, encara, que eren d'aquest mateix convent de santa Llúcia de Càller les religioses a qui, l'any 1756, l'alguerès M. Pugioni havia adreçat, també en castellà, les seves "Redondillas sobre las fructas" i les "Redondillas sobre virtudes y fructas".


 V.5.- La "Confutazione al poema titolato La Diffesa"

  1. BComA, ms. 43, M. L. SIMON, Prospetto dell'Isola di Sardegna, antica e moderna, f. 10r.