Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/25

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.



 II.3.- La italianització durant la segona meitat del segle XVIII

 II.3.1.- Les primeres temptatives d'introducció de l'italià

Quan prengueren possessió de l'illa, com hem tingut ocasió de veure, els piemontesos es trobaren davant d'un regne les estructures essencials del qual, després d'una dominació de quatre-cents anys, havien estat pregonament espanyolitzades[1].

Eren d'origen ibèric, efectivament, la cultura, la llengua comuna, el dret i fins i tot el funcionariat. Segons el testimoniatge contemporari d'un anònim funcionari piemontès,

"[els sards] sì che mai hanno conosciuto altre massime che quelle de' Spagnuoli, si sono addottati i loro costumi, si sono conformati alla stessa loro usanza del vestire, del mangiare, del conversare, tanto che si può dire che abbian contratto la stessa loro natura, genio ed inclinazione [...]. Non si deve più recar a maraviglia che ancor continui questo loro genio verso li Spagnuoli" (PALMAROCCHI 1935, 69).

Malgrat les clares expressions de bona part dels estudiosos moderns -entre els quals destaca G. Sotgiu, que situa la classe dirigent sarda, incapaç d'elaborar un programa cultural propi i radicalment allunyada dels interessos de la població, sota l'absoluta influència dels costums espanyols (Sotgiu 1979, 25)-, no manquen les discrepàncies. Segons B.R. Motzo, per exemple, la població local oblidà fàcilment, durant la dominació sabauda, aquella "patina iberica" que mai no havia assimilat completament (Motzo 1951, 1031). Cal as­senyalar, però, que si bé això és cert pel que fa a les capes més humils de la població sarda -que així i tot, com veurem tot seguit, tampoc no assimilaren fàcilment les formes culturals italianes-, el mateix criteri no pot ser aplicat ni a les estructures polítiques, religioses i culturals de Sardenya ni a la classe dirigent, que com hem vist inicialment va acceptar amb molta difidència la dominació sabauda. Ara bé, cal tenir en compte que, deixant de banda aquest pretès arrelament al caràcter espanyol, la classe dominant volia aprofitar tots els privilegis llegats pels antics dominadors per tal d'assegurar els propis interessos de classe. En aquest sentit, les condicions estipulades als pactes de

  1. Són freqüents, dins la bibliografia italiana, les expessions que recorden un pretès caràcter italià de Sardenya abans que entrés a formar part de la Corona d'Aragó. Veg., com a exemple, CIASCA 1935, 32, segons el qual Sardenya, després de quatre segles de dominació estrangera, havia perdut quasi del tot el seu caràcter italià.