Pàgina:Llibre de disputació de l'ase (1922).djvu/24

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


en les fonts on begueren Isop i Fedre? — Què de Casti i Lafontaine? — Perdrien per això llurs respectives categories d'autors genials? Apliquem doncs aquest criteri i servem anàloga indulgencia envers el nostre escriptor en gracia del propòsit honrat que'l mogué a copiar l'apòleg moral parodiat en la seva faula, adreçada, per un camí ben diferent, a un objecte que no podria repugnar cap conciencia escrupulosa. En efecte: aquell varó independent i ple de fortitut tirava valerosament a moralitzar les corruptes gents de son segle esperant així laborar per la salut de sa patria i relligió, les quals, desesperançat de l'èxit somniat, havia abandonat conjuntament abans empès per l'escepticisme fill del convenciment de sa propria debilitat. Vet-ací dos sentiments antagonistes, fortitut i debilitat morals paradoxalment coexistents en l'ànima atormentada de l'apòstata mallorquí i que, actuant alternativament, explicarien, al nostre humil parer, les antinomies observades en la desconcertant i poderosa espiritualitat creatriu d'una producció literaria heteròclita i bilingüe a imatge del dualisme anímic imperant en el gran emancipat ovirador de les lluors premonitories de la Renaixença venidora i de la qual, per semblant