Pàgina:Llibre de disputació de l'ase (1922).djvu/64

la qual aparella en estiu sa vianda, e agavella durant les messes sa menjuça.— Fra Encelm, considerats a part, vós, de quina prudencia e traça aquests petits animals són dotats. Les formigues basteixen llurs casetes sota terra en forma diversa e meravellosa; algunes són llongues, d'altres amples e espayoses. Elles se serveixen d'algunes per habitar-hi; d'altres per a retraure-hi, estojar e guardar los viures que elles agavellen com en graners, ço són forment, ordi, llenties, faves, pèsols e altres semblants llevors; de les quals elles prenen llur nodriment. Si donchs s'esdevé que, per ocasió de l'humiditat superflua del lloch, o per les plujes continues, los viures d'aquelles bestioles son mullats, quan fa bon temps e serè elles los porten defora e los exposen al sol calt, puys los remeten aprés en llur lloch.»
«Per aytant aixi que elles dubten que per rahó de la calor e l'humiditat (qui són dues principals causes de la generació) los viures que elles han agavellat porien germinar e corrompre's o gastar del tot, elles tendeixen los grans de forment en dues peces o partides. E tolen l'escorça de l'ordi, faves e llenties, coneixent elles meteixes per llur sabiesa e discreció que lo gra de forment separat en dues partides, e l'ordi, faves e llenties de les quals l'escorça es tolta no poden jamés germinar. Och encara, aquests petits animals en l'estiu se lleven de bon matí e surten de llur habitació, van a cercar viures, e ço que cascun d'aquells troba per menjar, jatsia que haja fam, si no'n voldria per res del món menjar, mas l'aporta fehelment a la casa a fi que sia repartit en comú, sens que negun s'atribuesca neguna proprietat.»