Pàgina:Llibre de les besties (1905).djvu/29

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


cions del sant hom, Déu féu caure aquella rata en la falda d'aquell ermità, lo qual pregà Déu que n fes una bella donzella. Déu exausí los precs de l'ermità, i féu de la rata una donzella. «Bella filla, — digué l'ermità, — vós voleu el sol per marit?» «Senyor, no, — digué ella, — car al sol tolen els nuvols sa claretat.» I l'ermità li demanà si volia per marit la lluna, i ella digué que la lluna no havia sa claror per sí mateixa, ans l'havia pel sol. «Bella filla, — digué l'ermità, — voleu vós per marit lo nuvol?» Respongué que no, car lo vent menava ls nuvols allà on se volia. La donzella no volgué l vent per marit, per çò car les montanyes l'empatxaven a son moviment; ni volgué les montanyes, per çò car los homens les foradaven; ni volgué hom per marit, per çò car auceía les rates. A la fi la donzella pregà l'ermità que pregués Déu que tornas rata, en així com era d'abans, i que li donas per marit un bell rat.

Con na Renart hagué oit l'eximpli, conegué que l'orifany hagué sospita en ella i temé que no la descobrís; i diguera volenters al senglar que fos rei, en així com ho havia dit a l'orifany. Mas per tal que molts no sabessen son coratge, volgué tractar a totes passades que l'orifany fos rei, i digué aquestes paraules:

— En una terra s'esdevenc que un cava-