Tots los peixos ho tingueren per bo, i tots dies l'agró prenia aitants peixos com volia, i feia semblant que ls aportas a un estany; i en un puig ell se posava, i menjava l peix que portava, i després tornava per altre. Açò hagué tingut l'agró llongament, i en així vivia sens treball de pescar. Esdevenc-se un jorn que l cranc pregà l'agró que l portas an aquell estany. L'agró extengué son coll, i lo cranc se pres al coll de l'agró ab dues ses mans. Dementre que l'agró en així volava ab lo cranc que portava en son coll, lo cranc se meravellava com no veia l'estany al qual se cuidava que l'agró lo portas. I con l'agró fo pres d'aquell lloc on solia menjar los peixos, lo cranc vegé les espines dels peixos que l'agró havia menjats, i conegué l'engany que l'agró feia. Lo cranc digué:
— Dementre que has temps, t'és menester que t'ajudis d'aquest traidor que t proposa menjar. Adoncs lo cranc estrenyé tant fortment lo coll a l'agró, que l'hi trencà, i l'agró caigué mort en terra, i lo cranc s'entornà a sos companyons, als quals recontà la traició que l'agró ls feia, per la qual traició l'agró fo ocasió de sa mort.
— Senyor, — digué na Renart, — en aquell temps con Déu gità Adam de paradís, malehí Déu la serpent qui havia aconsellat a Eva que