Pàgina:Llibre de les besties (1905).djvu/56

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —Humil es Déu qui es rei del cel i de la terra i de tot quant es; car totes les vegades que hom lo vol veure ni parlar ab ell, lo pot hom veure i li pot hom dir ses necessitats. Aquest rei no ha porters a qui hom haja a donar diners, ni ha consellers qui per diners facen malvestat ni engany. No creu null hom llausanger; no fa veguers, jutges, batlles ni procuradors que sien ergullosos, vanagloriosos, avars, luxuriosos i injuriosos. Benehit sia aital rei, i tots aquells qui ell amen i el coneixen i l'honren i el serveixen, sien benehits!

 En les paraules que aquell hom deia conegueren los misatgers que l rei era hom injuriós, i digué l'onça al lleopart estes paraules:

 —Un rei volgué donar sa filla per muller a un altre rei, i secretament tramès un cavaller en la terra d'aquell rei, pera demanar les condicions del rei. Aquell cavaller demanà als pagesos i al poble de l'estament del rei, i tots lin digueren mal. Un dia s'esdevenc que aquell cavaller encontrà dos juglars qui venien de la cort del rei, lo qual hagué donat diners i vestidures a aquells juglars. Lo cavaller demanà als juglars de les costumes del rei; i ells digueren-li que l rei era llarg i caçador i amador de dònes; i de moltes d'altres coses lloaren lo rei, en les quals llaors, i per lo blasme que l rei havia de son poble, conegué l cavaller