en breu de temps, segons que son mal halè corromput significava, lo lleó hagué gran volentat de menjar lo bou, mas hagué conciencia que l'occiés, per çò car li havia promesa lleialtat, i car lo bou l'havia servit llongament, i en ell se fiava.
Con na Renart vegé que l rei dubtava a menjar lo bou, ell s'acostà al rei i digué-li per què no menjava l bou, pus que l bou devia en breu de temps morir per malaltia, segons que l paó ho coneixia; i majorment com sia volentat de Déu que rei haja ses necessitats en sos sotsmesos, totes les vegades que menester hi sia.
Lo lleó respongué a na Renart i digué que per res no trencaria sa fe al bou, pus que li havia promesa.
— Senyor, — digué na Renart, — menjareu vós lo bou si jo us faig dir a ell mateix que l menjeu, i si ell vos apella quiti de la fe que li haveu promesa?
I lo lleó li prometé que sí.
Adoncs na Renart se n'anà a un corb qui avia gran fam, al qual digué aquestes paraules:
— Lo lleó ha fam, i jo tractaré com occía lo bou, qui es molt gras, i bastarà a tots, car gran bestia es. I si l lleó diu davant tu que ell ha fam, tu t'oferiras al rei i digues-li que t mengi. Més ell no t menjarà, car jo t'escusaré a ell, i ell no eixirà de mon consell, car tot çò
