Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/118

 Y sent, per fí, dels vítors la popular tempesta,
Que esclata quant t' asentes en la cadira d' or,
Y en mitj de tots, gotjosos, te veig triomfar modesta:
Yo no 't conech encara, oh Reyna de la Festa,
Mes ya, ple d' esperances, es teu tot lo meu cor.

 ¿Serás infantil verge, que en l' ánima amorosa
Encara amagat guarda lo seu desitj incert?
¿Serás amant doncella? ¿Serás honrada esposa?
¿Serás lo capoll tendre ó la esclatada rosa
Que les enceses fulles al sol d' estiu ha obert?

 No ho sé, Reyna somniada; mes yo de tú m' ampare,
Com de la imatge santa lo pelegrí cansat;
Nina, verge ó matrona; esposa, filla ó mare,
Fóres y serás sempre, si ho veig be y ho repare,
Angel guardiá, que adora la pobra Humanitat.

 Eres aquella Dafne que ab ardorosa flama
Per les tesálies selves Apolo perseguí,
Y que en llorer trocantse, li vá donar la rama
Que eternament florida, sa magestad proclama,
Y en lo front dels poëtes reverdirá sens fí.

 Eres la misteriosa Rebeca, santa y bella,
Que á l' ombra de les palmes, vora el cami polsós,
Ompli en lo pou simbólich la blanca canterella,
Y els amorosos brassos alsant, tota vermella,
L' acosta al brussent llavi del misatger ditjós.

 Eres la vergonyosa princesa enamorada,
Que al trovador al vore dins son palau dormit,
Lo front viril li besa, fugint apresurada,