<poem>Hon, tot ple d' esperances ditjoses. Junt al llit, ya s' agrunsa el bressol! Sobre tota eixa ditja passada Estén ara la Mort negre vel: Y en plors tendres la viuda esplayada, "¡Pare, crida, que estás en lo cel!„
"Tu donares, ¡oh Pare! als meus díes Benhaurances que no mereixquí; No vull altres plahers ni alegríes; No 't demane ya res pera mí. A ta santa clemencia me ampare, Resignada á ma mísera sort: No te crida la viuda: ¡es la mare! Busca auxili; no oblit, ni conhort. ¡Per lo plor d' estos hórfens, que escalda Nit y dia mon cor maternal! ¡Per aquest angelet, que en ma falda Riu encara ignorant de son mal! ¡Per aquell que en son llit de agonía Els besava la front, ú per ú! ¡Per aquell que sens pena moría Esperant y creënt sempre en tu! Dona pau á mon ánima inqueta; Dónam forsa y vigor sempre viu, Lo vigor que á la pobra oroneta Dones tu per defendre son niu. Veja yo, sempre trista y plorosa, Mos fills creixer, alegres y forts, Com brancada florida y pomposa Que trau sava dels tronchs vells y morts. Y quant mire mon obra cumplida, Quant la mare de res servirá,<poem>
