La que als rossos capells, cantant, arranca
La sutil fibra d' or.
En tu naixqué, company ben digne d' ella,
Sobri, sufrit, lleuger, fort y llëal,
El que en l' aspre guaret clava la rella
Y obri al aygua corrent fonda canal;
El que sembra el bon gra y el arbre talla,
Y en l' almácera estrau l' oli més fí,
Y ab incansable peu follejant balla
En lo trull ple de vi;
El que, enflocant son aca voladora,
La joya guanya, que á la nóvia du;
El que fa refilar á la sonora
Citra, en les nits d' albades, com ningú;
El que, pera defensa de la terra,
Lo vell trabuch despenja del trespol,
Quant per l' horta, donant lo crit de guerra,
Retrona el caragol.
En tu naixqueren y ditjosos viuhen:
Pera ells, lo mon que veuhen no es mes gran;
Com los aussells que moren hon anihuen,
En tu bressol y tomba trovarán.
Ton lluminós fogar es sa alegría;
A sa dolsa calor son forts y richs:
¡Guárdelos be tom ombra, nit y dia,
De tots los enemichs!
Guarda als infants, que baix de la porjada,
Ab lo jónech valent juhen sens por;
Guarda á la verge, que en la nit callada
Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/172
Aquesta pàgina ha estat revisada.
