Y 't queixes de no vorem: ¡ah, vorem tú no vols!
¡Els ulls á la llum tanques!
Yo vinch, y á ton front térbol lleven del mon la pols
Les meves ales blanques.
Yo en tos llabis, que amarga la vida, pose mel;
Yo de flors te corone;
Y cuant et desesperes, alce els teus ulls al cel,
Y llágrimes els done.
Tú per lo mon me busques, y yo del mon no soch;
Ningú ahon me 'n vaig me alcansa:
Yo vinch d' allá ahon s' en volen els teus suspirs de foch,
D' allá ahon viu la esperansa.
Yo no soch mes que una ombra, que ve y torna y s' en vá;
Mes tú en lo cor m' escoltes;
¿Qué 't cal que enjamay puga acariciar ta má
Les meves trenes soltes?
Yo sols me deixe vore, com un ensomni d' or,
Del amant y el poëta;
Mes ¡ay! que pera vorem ha de ser pur el cor,
L' ánima ha de estar neta!
Del fanch negre del mon neteja l' esperit,
Y es romprá 'l núbol negre
Que 'm roba ara á ta vista, y al costat de ton llit
Riure 'm vorás alegre.
1857.
