Perque ma veu resone adolorida,
Dónali els plors ab que á la mare crida
Quant se desperta l' innocent infant.
Y axís, al só de aquesta citra, que ara
Lo vent sen du y se pert,
La gent, que ouint al Trovador se para,
Creurá escoltar—¡ditjós yo si ho lograra!—
Ecos llunyans del celestial concert.
Yo 't viu sobre núbols que 'ls ángels sostenen,
Ton fill en los brassos, blanch llir en la má;
Dels ulls, que les flames d' amor diví encenen,
Baixant les polpebres, que 'l plor escalfá.
Yo viu com encorbes ton front entristida,
Yo viu com tremola ton llabi vermell,
Si escoltes que 't criden ab veu afeblida
Los hórfens que ampara ton ample mantell.
Entorn del teu trono los cels espurnejen;
Somís á tes plantes, parat brilla 'l sol;
Y mentres los húmils querubs te festejen,
Tú mires la terra vestida de dol.
Y es que 'n la divina mansió delitosa
Remembres que 'ls hómens de fembra son nats,
Y més que Regina dels Angels gloriosa,
Vols ser tú la Mare dels Desamparats.
