Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/78

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.


IV.


 A tú clama ab veu dolenta
Tots els jorns lo pelegrí,
Quant, al caure el sol, s' asenta
A la vora del camí;
A tú t' invoca y te crida
Aquell que, al caure la vida,
Sent nafrat y mort lo cor;
Y el ditjós, quant entorn guarda
Y de son bé s' acobarda
Y de sa ditja té por.

 A tú 'l nautxer, si en nit trista
Ya no veu mes llumenar,
Torna el seny y alsa la vista
¡Blanca estrela de la mar!
A tú la humana sabiessa,
Quant en los ductes tropesa,
Gira els ulls, en pitjor nit,
Y á tos raigs veu desgarrades
Les boyres y nubolades,
¡Sol etern del esperit!

 A tú, pensiva, 's reclama
La verge, quant lo donzell,
Tot ardent en casta flama,
Li posa en lo dit l' anell;
Y demprés, quant á tothora
L' infant, que riu ó que plora,
Acarona be al seu pit;
Y quant ab tendra smanía,