y lo mateix que passa en Espanya en lo renaiximent lliterari del llemosí, passa en Fransa, y en Italia, y en Inglaterra, y en altres naciòns molt avansades y cultes, en distintes branques llenguístiques, que 's separen més ó menys de la parla general.
"¿Es assó un mal? No comprench per qué. Crear nous idiomes fora una follía; fora agravar aquella penitencia imposada á la Humanitat soberbiosa en la Torre de Babel; mes, si hiá un poble que manté y parla una llengua propia, que expresa en ella los seus sentiments, que á ella deu ses primeres idees, que en ella té l' orgue més natural de sa inteligencia, ¿per qué oposarse á que 'l conréu d' eixe idioma porte un raig de llum y poesía als que la deprengueren dels llabis maternals? ¿quín dany fa que haja un instrument més en la grandiosa orquesta de les modernes Muses?» [1].
—Fora bo aixó, han replicat alguns, si escriguereu los versos en llengua que tots entengueren, en lo valenciá que ara 's parla; mes ¿de qué aprofiten, sino es pera calfament de cap d' uns quans sabiondos filólechs, eixes poesíes anacróniques, empedrades de paraules extranyes, tretes de llibres que 'l poble no compren?—
Observació es eixa digna de ser atesa y contestada. Teníem, assí en Valencia, una llengua viva y una lliteratura morta; perque, encara que may s' ha deixat d' escriure en valenciá, els populars autors de romansos y coloquis, y els que demprés portaren esta llengua al teatro y al periodisme satírich y festiu, la usaren sens estudi ni poliment algú, corrompuda y rebordonida com la trovaven en los llabis de la gent indocta, y barbarament castellanisada en la ciutat, hon no ha pogut defendres, com en los pobles més
- ↑ Discurs de apertura de la societat del Rat-Penat, en l' any 1879.
