Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/80

Ressonar falagueres les inspirades cobles
 Dels grans vats llemosins.

 Com Salomó llohava la Sulamita bella,
Aixís á tu 't cantaven, Mare y pulcra Donzella,
Ab cor net y pur llabi, doblat y nu lo front,
Teixint en sa garlanda tos noms, Rosa divina,
Hort clus, Casa daurada, y Estrela matutina,
 Y eterna y clara Font!

 Yo vull pobra violeta donar á eixa corona;
Yo vull á eixe gran himne, que sense fí ressona,
Pauruch y tremolantme, juntar mon humil veu;
Apártat de ma pensa, malavirada Musa
Que encens les negres flames en que 'l orgull s' abrussa,
 Quant vol esser com Deu!

 De cántichs de Sirena pertot omplint los ayres,
Y á les flors de la terra donant celestials flayres,
També mon cor nodrires de falsos affalachs;
També per la Quimera conduit, en aspra vía,
De la esperansa al ducte, de la fe á la follía,
 Vaig caminar á bachs.

 ¿Qué s' han fet los ensomnis d' amor, tendressa y ditja?
Fugiren quantes glóries lo cor brussent desitja,
Com fuig en la nit fosca la boscatana llum.
La meva má, tocantles, cambiá totes les coses;
L' or s' ha fet plom y coure; carts s' han tornat les roses:
 La flama, cendra y fum.

 A tu vinch, oh Regina, vensut, á trossos feta
La citra; seca y morta ma palma de poëta;