Aquesta pàgina ha estat revisada.
pratica offench la mia lengua, no dich mes, car per que sapies lo que has mester, lo ques dit te basta; y sit resta alguna sperança pera quet parle, en tal cas sera de poch viure, si mes penses vsar de lambaixada.
[VIII] Lo auctor
E
ncara que Laureola fos breu en lo seu respondre, fon larga en lenuig, que li impedia la lengua; y despedit della, entri en pensament de coses diuerses que greument me turmentauen. Pensaua quant luny estaua d Espanya. Recordauam de la gran tarda que feya, portant me a memoria la dolor de Leriano; desconfiaua de la salut sua; e vist que no podia complir lo quem dispongui a fer, sens lo perill meu o libertat sua, delliberi de seguir mon preposit fins a finar la vida a [o] portar a Leriano bona sperança; y ab aquest delliber torni altre jorn a palacio per veure quina cara a Laureola trobaria. La qual, en veurem, tractam sens fer mudanza com lo primer dia, de la qual seguretat prengui diuerses sospites. Pensaua siu feya per no esquiuarme, no hauent per mal que tornas a la raho comentada. Creya que desimulaua per tornar al proposit, pera pendre del meu atreuiment esmena; de manera que no sabia a qual de mos pensaments pogues donar fe. A fi, que passat aquell y molts altres *[b 5 v.] dies, trobaua en les sues demostracions mes causes per atreuir me, que raho pera tembre; y ab aquest credit esperi temps rahonable, e fiu li altre rahonament, ab demostracions de temor — y neguna cosa recelaua — perque ab tals presones, menejant tals coses, la torbacio es necessaria, car en tals parts la expedicio es aguda per desestima, y par que nos guarda