en un Congrés, ó millor Diéta, que 's reunia accidentalment, y quals resolucions no tenian més forsa que la que 'ls concedian los poders de cada Colonia, més ó menys efectiva segons fossin més ó menys apremiants las necessitats de la defensa que cada una sentia.
Prompte degueren las Colonias convencers, de que una Lliga purament accidental no 'ls bastava, y lo meteix Congrés que va redactar la célebre «Declaració de Independencia», va preparar un projecte de Confederació, que va ser aprobat al cap de poch més d' un any. Mes, per moltas esperansas que hagués fet concebir, la nova forma de unió no va pas satisfer las necessitats que 's sentian. Lo Congrés que creava podia tenir iniciativa, peró no disposava de medis pera fer práctichs sos resultats. Se li havian encarregat atribucions, pero no se li havia dat poder pera exercirlas. Las lleys que l’ Congrés dictava no tenian sanció efectiva, puig los encarregats de executarlas y aplicarlas eran los poders dels Estats particulars. Si algun d' aquestos se negava ó feya l' orni, lo Congrés no podia fer res més que reclamar la ajuda de las forsas dels demés confederats, y si 'ls poders d' aquestos s' hi prestavan, declarar la guerra al desobedient ó descuidat. «La Confederació, com deya perfectament Hamilton, si havia de fer cumplir rigorosament sas disposicions, devia substituhir la violenta y sanguinaria acció de la espasa, á la suau influhencia de la magistratura.»[1]
En vista de tal situació, tota la munió d' homens eminents de las Colonias va dedicarse al travall que hem indicat més amunt. Agrupats al entorn de la gran figura de Washington, y alentats per la honradíssima experiencia de Franklin, van proposarse dotar á llur pays d' una organisació més estable, que garantís totas las llibertats compatibles ab las funcions
- ↑ The Federalits, número XV, redactat per Alexandre Hamilton.
