panyol. La protesta formulada pel Renaixement desde los primers moments, havia trobat eco en bona part del jovent de Catalunya, y la nova situació lo convidava á donar forma y cos á las reivindicacions. Lo poder central estava tan débil, que ab prou feynas podia aguantarse; la tribuna estava oberta pera tothom; los drets de reunió y d' associació se exercian sens cap limitació ni traba; fins los comicis convidavan á tots los catalans á influhir en la cosa pública, sens privilegis de classes ni de fortunas. La opinió pública estava momentáneament exitada, y s’ havia enarbolat la bandera de la reivindicació. La fórmula del Renaixement, que no havian sapigut ó volgut precisar los que havian extremat la protesta, s' havia condensat en una senzilla fórmula. «Ni unificació, ni independencia; ni separació, ni absorció». «Desde avuy, deya l’ esperit del poble catalá, podrem viure junts y felissos los que, distints y diversos per naturalesa y carácter, hem resistit mentres hem pogut álas imposicions de la forsa, protestantne quan no 'ns era permés fer altra cosa. No volem unificarnos, peró si unirnos. La unió pels fins comuns, basada en lo respecte mútuo, es l' únich camí de regeneració pera las regions espanyolas».
Y la idea del federalisme va apoderarse de tots los cors. Descontant aquells pochs catalans qu' eslavan engolfats en lo joch de la política madrilenya, los demés, ó se n' havian fet declaradament partidaris y sostenedors, ó la miravan ab simpatía com la darrera esperansa. Durant un moment pogué dirse ben bé que regnava la unanimitat á Catalunya.
Mes, per desditxa, la degeneració y desnaluralisació del carácter catalá va reduhir á la esterilitat aquella explosió sens exemple. Los que havian sigut fins llavoras los capitostos del Renaixement van espantarse de las conseqüencias de llur propia obra, y no sols van deturarse, sino que van retrocedir. Lo poble, en general, y lo jovent, en particular,
Pàgina:Lo catalanisme (1886).djvu/91
Aquesta pàgina ha estat revisada.
