Aquesta pàgina ha estat revisada.
Qu' eternas las rosas foren,
Olvidant que perque moren
Bastan los frets de una nit.
Mes ¡ay! de una aurora á l' altre
Il-lusions, amors, poesia,
Com lo mantell que 't cubria
De fullas te robá 'l gel;
Com los aucells deixan l' arbre
Assustats á una palmada,
Al sentir la ma gelada
Del dol fugiren al cel.
Arbre, ma sort y la tua
En lo dol son companyeras,
Sols que tu remey esperas
Del temps qu' en mí aumenta 'l dol.
Tu sabs que de novas fullas
Lo sol vestirá tas ramas,
Mentres jo veig que sas flamas
Pert tots jorns per' mí lo sol.
Valladolit, desembre de 1851.