Aquesta pàgina ha estat revisada.
Senyor del cel, multiplicau mas penas
Ab tal que trove un cor que plore ab mí,
Y que al tenir de plors las ninas plenas
Haje una ma que las reculle alli:
Senyor del cel, rompeu mon cor de poeta
Ab tal que al exhalarse, com encens
De un vas, en cants, los ulls de una nineta
Se umplen de plors á mos sentits accens.
Y tu, ó bell cor com gran es ta hermosura,
Per lo plant que per Silvio 't viu plorar,
O tu, bell cor, me dona en l' amargura
Una llágrima al menos de ternura
Qu' en aquell jorn mon dol vinga á calmar.
Juny de 1846.
