Crestas, que roures de mil anys cenyeixan,
Aixecan fins al cel;
Ni en sonorosas voltas assentadas
En llaugeras columnas d’or y marbre,
Darán venals llahors als qui mereixan
Sols despreci cruel.
Ni temes, Patria, que ab cantars joyosos
Tas llágrimas insulte de viudesa,
Ni recorde 'ls vils noms dels qui trencaren
Lo ceptre de tos reys:
Prestem son foch de Catalunya l' geni,
Y al mon recordaré la sabiesa
Y bravura de aquells que un jorn li daren
Llur dialecte y llurs lleys.
Prestenm' llur geni 'ls trobadors que dorman
En llits de marbre 'n pau y exempts de pena,
Y en melós llemosí, pus es lo idioma
Ab que parlo al Senyor,
Cantaré tas grandesas, Laletania,
Tos comptes y reys braus que per l' arena
Lo pendó arrossegaren de Mahoma,
Del Sarrahí traidor.
Cantaré als paladins qu’ en las riberas
Del Jordà venerat, 1’ arena santa
Ab sanch tenyiren, que ab sa sanch divina
Lo Fill de Deu regá,
Pàgina:Lo gayter del Llobregat. Poesias de D. Joaquim Rubió y Ors (1858).djvu/31
Aquesta pàgina ha estat revisada.
