Aquesta pàgina ha estat revisada.
Lo Compte volgué postrarse
Per rebrel' de genollons,
Mes no ho permeté lo Calvo,
Qu' era doble y valerós,
«Alsat, lo caballer, alsat,
Pus no es just que á genollons
Parle ab mí qui al Duch normant
Fiu poch ha inclinar lo front;
«Pus no está be que una estrella
S'eclipse devant lo sol,
Quant los sobra, Jofre, cel
Hont poder brillar los dos.
«Se, Compte, que t’afligeix
No brille en ton escut d' or
Un blassó que t’ennoblesque,
Que fasse immortal ton nom;
«Mes se també qu' es poch digne
De ton escut lo lleó,
Pus mes que 'l rey de las feras
Ets noble tu y generós.
«Per aixó darte vull, Jofre,
En senyal de ton valor,
Un blassó que t' honre á tu
Que 'l rebs, y á mí que te 'l dón':
