Com en mitj del pesars serán, amiga,
Dolsos los plors que broten de ton cor,
Recordant qu'es un pare 'l que 't castiga,
Y un pare no coneix mes que lo amor!
Sabent que cada afany que ton front crema,
Y comptas tu pels solchs que 'n ton front fa,
Per anyadir mes flors á ta diadema
Deu en lo cel contantlos també está!
Serena pus ton cor, amiga mia,
Tu que sabs quant poch duran los dolors,
Tu que sabs que la nit porta lo dia,
Tu que sabs que del fanch naixen las flors.
Y si tal volta veus que los ulls mulla
De ta mare una llágrima de dol,
Recullintla ab un bes, com de una fulla
La rossada ab un bes recull lo sol,
Digali:—« No plorau, mareta amada,
Pus si 'ls cors no tenim que amavam tant,
Un jorn los trovarem en la morada
Hont es etern lo goig, lo amor mes sant!»
