Pàgina:Lo llibre dels poetas (1868).djvu/16

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


ve á ser de la novela picaresca. Ausias March, Jaume Roig, Roiç de Corella, Fenollar, Rocabertí y tants altres coneguts y respectats noms son los que omplan de cap á cap tot lo espay d' est segle. Ben bè de planye es que tanta sava poética com hi hagué llavors, no servís per donar fi á la bona obra que 'ls poetas del segle XIV havian comensat, y per esborrar lo desig de fer imitacions, desig que privava als trobadors lo esse del tot original. Lo travall dels poetas de las darrerías del catorzé segle fou del tot perdut. Fins lo mes privilegiat dels trobadors de aquella época no 's desdenyá de abeurarse en la font de la poesía italiana, essent aixís que de mes apropiada á la sanch de sas venas n' haguera trobat en sa mateixa terra. Sí; fins Ausias March, lo mes inspirat del poetas catalans, no pogué lliurarse de la malaltía aquesta y arribá á traduhir en vers las passions de son cor, del mateix modo com ho havia fet abans qu' ell lo gran Petrarca. Y no content ab aixó, encara va fer mes. Sos martiris de amor nasqueren lo mateix jorn en que van naixe los del poeta italiá.[1]
     No es aixó voler menysprear al gran trobador, ço es planyes' de un mal. Lo dir que 'l sol tè tacas no es dir que sia lleig, es fer entendre que fora mes hermòs si no 'n tingués cap. La prova de que Ausias fou un geni, nos la dona lo mateix rey dels poetas castellans

  1. Era 'l giorno ch' al sol si scoloraro... (Sonet III.— Petrarca.)