Ara be, si aqueixos dos poetas no 's saberen lliurar del contagi, del desig de imitar á italians y francesos, com ja 's pot soposar, molt menys se 'n lliuraren los altres que no tenian tanta representació en las lletras catalanas. Perçó veyém á Rocabertí, lo qui fou general de las tropas del rey En Joan II, compondre un poema[1] y robar títol, metro, esperit y fins certas descripcions al gran poeta florentí Dant. Trobém á Francisco Oliver traduhint á un poeta francés[2]. A un Romeu Lull que troba en italiá, y á molts altres que en les darrerías del segle XV y comens del XVI fins comensan á imitar als poetas que algun dia havian sigut imitadors de la escola catalana[3].
En va alguns, com Bernat Fenollar, Roiç de Corella, Gazull y altres tractaren de deturar la corrent que al mal gust los duya. Lo riu que ple de sava é inspiració eixit havia de Ausias March, desprès de algunas paradas de mes ó menys bona recordansa[4], se deturá en lo estany del mal gust del segle XVII, representat pel grosser, corromput y gens natural poeta Vicens
- ↑ La Comedia de la gloria d' amor.
- ↑ La dama Sans merci, D' Alain Xartier.
- ↑ En efecte, des del segle XVI en avant se pot dir que fuig de Catalunya l'esperit catalá. Totas las composicions mes que originals semblan traduccions castellanas.
- ↑ Sens dupte un dels bons poetas que en aquest espay de temps se distinguí fou Guerau de Montmajor. En ell s' hi veu renaixe l' esperit catalá y 'l geni de Jaume Roig. Llegéscanse las mostras qu' en posém en lo cos del Cansoner. Tambè 's deuhen citar ab algun respecte y com escepció del mal gust de la época Boschá, Serafí y alguns altres.
1735—y derrerencament en 1865 l' ha donat á la estampa lo llibreter Joan Roca y Bros, Argentería, n.º 44.
