fera doná que la va deixar sens vida[1]. Vos dich que
fou gran maravella. Y corregué á la noya que ab la temor havia quedada com morta, y no n'hi havia per
menos y li dongué coratje y demaná fos servida de dirli ahont eran los seus pares, que ell li acompanyaria. Cosa la qual li digué la noya y abdos llavoras prengueren camí y via feren vers lo palau dels pares.
Com se pot suposar eixos eran mes que tristos y ab ells la ciutat tota per molt que á sos reys tothom volia y per aixó quan ne vegeren arrivar á la princesa lliure y sana de tota desgracia, fou tanta sa alegría que quasi no ho volian creure y retorná la joya y se feren grans festas y allimarias. Ella 'ls hi contá tot tal com era succehit y los reys plens de admiració tingueren á lo fet d'armas del jove ab la fera, com á la mes gloriosa batalia que hi hagues haguda y á aquell com á lo mes renomat y ardit cavaller que trepitjés la terra. Y tornaren las festas y alegrías, mes lo jove 'ls hi regraciá y
volgué continuar sa via.
Los pares se'l escoltaren ab dol y no ho volgueren en cap manera y no sols aixó sino que presos de molta gratitut y amor vers ell, li oferiren per esposa á sa filla ja que d'ell la havian novament rebuda, cosa que feu á tots gran contento y mes encara á los dos joves, pus que ja molt s'eran agradats y era forsa lo que's volian.
Y de tractes vingueren bodas y 's maridaren y foren
- ↑ Es notable la semblansa entre aqueixa part de la rondalla y la faula de Perseo y Andromada qu'en son llibre tercer de las Metamorfoseos conta Ovidi y que correria en son temps en boca del poble.
Aixó tal devegada sigui un dato que pogui donar llum sobre l'origen ja antich d'aqueixas faulas.
