Lo gegant tot de mal humor, digué:
— No sé pas hont es, mes que vagi al palau de la
mia germana qui 'n té tres fillas que corran molta terra y allí li dirán, no sens que's descuidi d'advertir que hi va de part meva, perque sino lo matarian.
Lo Comte 's posá en camí y camina que camina,
fins que 'n troba, vora nit, un palau ahont truca.
— Qui hi ha?
— So un pasatjer que vinch de part del germá vostre á que 'm digau ahont es lo famós castell del Sol.
— Ay! no vulgau pas entrarne, que mas fillas son
tres gegantas que se 'us menjarian si 'us trobavan.
Y en aixó ne vehuen arribar la germana gran y lo
Comte no te temps mes que d'amagarse á dins del palau.
— Quina olor de carn cristiana que sento!
— Ma filla, es lo Comte que ve de part del germá
meu, pera que li digam ahont es lo castell del Sol.
— Si es així que vingui, mes jo no li puch pas dir; ma germana la mitjana, que 'n corra cada dia seixanta lleguas, vint mes que jo, potser que ho sápiga.
Y arriba la mitjana.
— Quina olor de carn cristiana que sento!
Y la mare li diu: — Es lo Comte que ve de part del meu germá pera saberne ahont es lo castell del Sol.
— Jo no ho sé pas, potser ho sápiga la mes petita que camina vint lleguas mes que jo cada dia.
Y arriba la petita, la qual, quan ne veu lo Comte, vol matarlo, sino que la mare li diu:
— Lo germá meu l'envia pera saberne ahont es lo
castell del Sol.
Y diu: — Llavoras, que vingui ab mí. — Y se l'em-
Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/46
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.