Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/65

tant que la mitjana ho conegué y va preguntarli la causa.
 — Ay, noya, no ho vullas pas saber, que tota t'entristirias.
 — No, pare, digueumho, que no m'entristiré mica.
 Y diu lo pare: — Quan jo era pobre vaig demanar riquesas al diable, que me las va donar en cambi d'una de mas fillas que vindrá á cercarne.
 — Ay, pare, no vull pas anarhi.
 Y la fortuna del home era cada dia mes grossa, que admirava, mes la tristor també l'anava aclaparant que era estranyesa.
 La filla mes petita va atansarshi: — Pare, perqué n'estau tan trist?
 No ho vullas pas saberho, filla, que també tu t'entristirias.
 — Digaumho, pare, que jo vos consolaré en la pena.
 Y diu l'home: — Quan jo era pobre vaig prometre una filla al diable si 'm donava bens y fortuna, y es arribat lo dia que va assenyalarne per venirla á cercar.
 Y diu la noya: — Pare, ja hi aniré jo.
 Y en sent á mitja nit, baixa la noya la escala, mes avans d'obrir la porta, fa la senyal de la creu, y al obrirla no veu ningú al defora.
 L'endemá al matí aparesqué lo diable al home y li digué:
 — Talla la ma dreta á ta filla, que ab ella m'ha fet la senyal de la creu y no he pogut endúrmela.
 L'home ho feu, mes á la nit següent al punt de las dotze horas, baixa la noya l'escala, fa la senyal de la creu ab la ma esquerra y obra la porta, mes no veu ningú al defora.