Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/96

eran fora y per mes que treballava may se li acabava la tasca, com que la pobreta 's posá á plorar.
Y veus aquí qu'en mitj del plor se li aparegué una vella, velleta que li doná una ametlla y 's posá á fer la seva feyna. La Cendrosa trenca la ametlla y 's trova ab un vestit d'or que tot relluhia. Se 'n va á missa y tothom se la mirava, fins lo fill del rey que s'era prendat de tanta gentilesa, y un xich avans de acabar se 'n va cap á casa seva y 's posa lo vestit de Cendrosa.
Arriban la madrastra y germanas y comensaren á dirli:
— Haguessis vingut á missa! quina noya tan hermosa hi haurias vist, ab un vestit d'or que tot relluhia!
Y ella 'ls deya: — Potsé si, potsé no, potsé si qu'era jo.
— Mirat la Cendrosa, arri allí á ventá fochs, — y la feren anar á la cendrera.
Al sendemá li donaren per feyna lo pelar tota una saca de monjetas; la noya s'ho posa á fer y may acabava, com que's posá tota trista, mes veus aqui que se li aparegué altre volta la velleta, que li doná una avellana y 's posá á fer de la seva feyna, y ella que la trenca y 's trova un vestit tot de plata qu'encantava.
Sel posa y se'n va á passeig, que tothom n'era admirat, fins lo fill del rey que la va coneixe y no sabia deseixirsen, y que quan ella va fugir cap á casa seva, maná á sos patjes que per tot arreu la cerquessin, tant li agradava.
Quan arribaren sa madrastra y germanas, tot era dirli:
— Si haguessis vingut á passeig! quina noya haurias vist ab un vestit de plata qu'encantava!
Y ella 'ls deya: — Potsé si, potsé no, potsé si qu'era jo.