Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/130

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

las germanetas lo cridan,
y éll corrent va al sèu aprop,
y ab caricias repetidas,
retirats en un racó,
deixan passar la tormenta,
sens cuidado ni temor;
y al daurar altra vegada
los camps ab sos raigs lo Sol,
y cuant lo blau cel esmalta
lo arch-Iris ab sos colors,
alegres de casa surten,
y del prat en la verdor
pastura l' cabrit, y l' miran
las germanetas ab goig.

¡Cuant prest lo temps axí passa
entre dolsas il-lusions!
Las germanetas pensaban
que eterns serian los jorns
en que disfrutar podrian
del cabridet ab los jochs.
No sabian que vá sempre
lo gust unit al dolor,
y de un disgust ignoraban
las espinas y amargor.
Un dia que sol brincaba
lo cabridet, sense por
salta sobre la barana
de un safareig de allí prop:
y en éll bebent tal vegada
ó mirant sòn rostro hermós,