Vés al contingut

Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/141

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

unir ma veu al cant de eixa sirena
y las cordas de l' arpa puntejar.

Ferirlas, sí, y en llengua llemosina
dirli cuánt, cuánt me bull lo pensament,
y sempre ab eixa llengua tan divina
mentre ¡oh riu!, tu t' desllisas mansament.



Ou ma veu, y ab mí, Ter, plora
cuant mon cor vulla plorar,
ríu també cuant ma senyora
á sentí m' vinga cantar:

Cantaréli tas resclosas
y tos arbres y verdor,
y l'arena en que reposas
plena de anticuelas d'or,

que ets del cor rica penyora,
y, al mirarte tan gentil,
lo poeta, ¡oh riu! t' adora
com lo alarb volgué al Genil.


A L' CASTELL DE MUR.


¡Mut monument de las edats passadas
que en desert cau te aixecas com colós