La una se alsaba en l' arena,
en la obscuritat perduda,
per lo altre n' era venuda
com véu un brillant lo Sol.
Arribat prop de la porta,
yen mitj de la nit serena,
lo cantar de una sirena
creya lo ánimo escoltar.
Una armonía celeste
de eix lloch solitari eixía;
tant, que altra volta temia
véure l' somni continuat.
Y entre l' temor é impaciencia
de conèixer qui tocaba,
la porta obrir no gosaba;
al fí la última guanyá.
Dret al mitj de la estancia un noy hi habia,
un ángel de blanch front y cabells d' or;
sòn arch las cordas del violí feria,
que tristos sons encaminaba al cor.
Y en eix blanch front la inspiració brillaba,
la inspiració que li enviaba Dèu...
Riu de armonía de llurs dits brotaba,
queixa plorosa de sentida veu.
Era per mi, com del matí la calma
