Vés al contingut

Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/172

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

recordantlas hi sempre sòn trist fat.

Flors venenosas, que en llavòr portara

lo impur alé de ingratitut del vent,
y que l' olvit avaro las guardarà,

brodant del riu ab ellas la corrent.


Pobre Englantina! al cel sempre n' envia,

com queixa altiva de sòn cor amant,
lo bell record de lo que fou un dia,

la trista mort de llur emblema sant.


«Nada, oh! dolor» singlotejant murmura,

«en mitg del sol hermós dels trovadors,
«y desde nina, al véurer ma hermosura,

«sempre arrullada al so dels seus amors;


«Reyna, per l' Amador de gentilesa,

«reyna y senyora de sos jochs florals ;
«joyell etern, tresor de gran altesa,

«inspirador de trovas immortals.


«Aspirant lo perfum, enamorada,

«dels llorers de mos héroes catalans,
«als trovadors enviantne una alenada,

«que barrejar poguessen á eixos cants.


«Ay! bell record de nostra edat primera,

«no tornarás may mès per mi á lluir!..
La Violeta respon: « prega y espera!..

Roda l' cap Englantina y torna á dir: