Pàgina:Los trovadors moderns (1859).djvu/216

remoguda sentintse de un fort vent,
y las fullas dels arbres una á una
grogas anavau cap' al sol cahent.

Volant se véu la tribu de orenetas

negre lo cos, y l' pit ple de esmalt blanch,
en torn d' ellas portant, pobres maretas!

los fills que ploran sòn palau de fanch.

Van á la patria, des' la terra estranya,

als oasis dels avis, plens d' amor;
y al deixar las verdors de la montanya

envíanli una llágrima del cor.

També l' cantor prenent l arpa y la gorra

al sol natal alegre tornarà;
á contemplar amant llurs puigs de sorra,

á contemplar l' riu Ter y l' Ampurdá.

Y per última volta a la fonteta

encamina llurs passos pressurós,
cullintne per record una floreta,

y entonant un á Dèu! ab to melós.

Dèu te guard fonteta hermosa,
la fonteta del remey,
jo t' estim' la mervellosa
mès que estim sòn cetro un rey.
Que has tornat la sua mareta
á la filla de mon cor,
donant vida a la nineta ,
l' estimada de mon cor.
Cuant, sentat prop d' eixa nina,
inspirat jo cantaré,
diré que es, oh font! divina
la virtut que l' aigua té;